ENTRE BONS AMICS.

Refugi Puig Neulós. Hivern passat.

Hem tocat neu, hem caminat, ens hem congelat, hem rigut...el vent tan fort..., les gosses s'han respectat, els amics tant estimats i...ens espera un bon dinar!!!

DEFENSES - 1

Atzavara del jardí (desembre 2012) / Carme Frigola ©

  Deixo que em toquis...però amb delicadesa...

  Acosta't...però amb respecte...

INSTANTS - 1

Des del Mon, el Bassegoda, el Comanegre i al fons mig tapat el Canigó. (Maig 2013).
Carme Frigola ©

Davant meu el Bassegoda, darrera seu el Canigó mig nevat amb núvols de "Simpsons", ja ja, és el nou idioma.
Em sento bressolada pel vent de mar que fa poc s'ha aixecat; m'arriben l'olor d'herba tallada, les notes que algú toca amb una flauta i crits de nens que juguen a pilota....i uns altres nens berenant plàtan amb pa i xocolata, ummmmm!!! 

L'ARTISTA POETA

En Josep escrivent poemes a la cambra on va estar allotjat Jacint Verdaguer
 a la Mare de Deu del Mon. (maig 2013). Carme Frigola ©

L'artista poeta absorbint l'esperit i la serenor de Jacint, el silenci, la immensitat del paisatge...així, qui no s'inspira? 

REFLEXES

Ara soc a terra arraconat, fet malbé, el marc pelat, despintat...he perdut aquella glòria daurada i jo diria que encara se’m nota que tinc estil.

Quan em veig en els altres miralls que tinc a prop senzillament ho sé. Soc vell però encara soc elegant, soc el més gran de tots: jo agafo cossos sencers, habitacions senceres, les hi dono grandària, a més i què si ja soc vell? Potser encara soc a temps que una mà em recuperi i si no tan és, jo continuo sobrepassant el temps de molta gent, de moltes mans i continuo observant des de la meva gràcia i ja puc dir que he vist quasi de tot encara que ara estigui en un racó oblidat. Fins i tot estic a gust amb el que m’envolta.   

Aquí les parets també son velles i estan despintades, els vidres, alguns de colors, es veuen bruts i gastats. Tot i això cada dia surt el sol per aquestes finestres i alguns dies a l’any aquests raigs fins i tot m’arriben a mi, m’escalfen i m’envelleixen encara més: m’envelleixen “amb dignitat”.

Fa temps que la meva única feina és veure el pas dels dies i fa temps que cap humà se m’ha acostat. Ara només em queden els records.